LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Ella és un persona que estimo moltíssim, és la meva ajuda incondicional, sempre que la necessito està aquí, al meu costat, fent-me riure, fent-me sentir bé. La veig cada cap de setmana, ja que no anem al mateix institut i durant la setmana no podem quedar, però durant els dies de festa, ens ho passem bé, riem… Tot el temps que hem perdut durant la setmana el recuperem.

Quan veig el seu somriure em fa sentir feliç, satisfeta que part d’aquest somriure que omple la seva cara, és gràcies a mi. Quan la veig trista l’ajudo en el que faci falta, ajudant-la en tot moment perquè pugui tornar a somriure. Quan la sento tocar el piano, veig els seus dits acariciant suaument el teclat i de cop sona un so preciós, m’emociono, em recorre un calfred per tot el cos, fins que cau una petita llàgrima, però no és tristesa, és orgull, un gran orgull cap a l’amiga que tinc al costat. Quan la veig venir corrent cap a mi des de l’altra punta del carrer i m’abraça, em sento feliç, satisfeta de tenir una persona que m’aprecia tal i com sóc, amb les meves virtuts i els meus defectes. Amb ella sóc feliç, alegre, contenta, un sentiment incapaç de transmetre en un paper.

Però no puc evitar pensar en una cosa, l’agost. Tot i que és el meu aniversari és la primera vegada que no vull que arribi, perquè aquest mes la meva millor amiga se’n va, i no de vacances una setmaneta i torna, NO, se’n va a Estats Units, un any sencer. Un any sencer sense poder tornar a sentir tot aquest munt d’alegries que he passat amb ella, un any sencer sense poder abraçar-la, sense poder veure-la… Les estones que he passat amb ella no les canviaré per res del món les tindré a la meva ment fins que torni, perquè aquestes estones són com “un bombó de xocolata”: sempre venen de gust…

Gisela